MIQUEL PONCE

ES / CAT / ENG

+INFO

Seqüència
Art Públic UV, Campus de Burjassot, València, octubre de 2022.

Seqüència tracta de crear una successió d'imatges basades en la coneguda successió de Fibonacci, utilitzant l'anomenada "relació de recurrència" per crear una lògica dins del procés de generar imatges. La sèrie de Fibonacci s'origina en sumar els dos primers números, el 0 i l'1, que generen un tercer, la sèrie seguiria sumant el segon i el tercer per generar el quart i així successivament, o el que es resumeix en aquesta fórmula: n = n-1 + n-2.

La seqüència comença de la següent manera:→ 0,1,1,2,3,5,8,13,21,34,55,89,144,233,377,610...

Els números de Fibonacci apareixen de forma recurrent en les matemàtiques, però també es poden trobar a la natura, com per exemple a les branques dels arbres, a les flors, o fins i tot al cos humà. En aquest cas, aquesta premissa serveix per crear una seqüència d'imatges que utilitzen aquesta mateixa relació de recurrència però en sentit visual, utilitzant les dues imatges anteriors per generar una tercera, i així successivament. Partint d'un element simple com el cercle, i entenent aquest element com una unitat, aquesta obra es val de la successió de Fibonacci com una manera d'involucrar les matemàtiques al procés creatiu de generar imatges, veient com unes pautes determinades poden condicionar el procés de treball i partint dunes formes simples per arribar a altres més complexes.

Ara les possibilitats són infinites
Galeria Fran Reus, Palma de Mallorca, juny de 2022.

Les possibilitats son infinites (ara), perqué després ja deixen de ser-ho. Quan es materialitza una idea, tot cobra forma i acaba sent una cosa concreta, específica, però en un punt anterior (passat), totes les possibilitats eren infinites. U decideix concretar, com qui busca la solució d’un problema, com qui busca trobar una resposta, però en aquest cas la resposta pot ser molt complexa i no és fins que u decideix que eixa és la resposta, que aquesta es converteix en vàlida.
Procés és una paraula que té un sentit important. És el que dóna sentit a la seva proposta artística, basada en el procés com a successió de decisions temporals que conjuguen una imatge o objecte. L'artista pensa en aquestes decisions com una cosa premeditada, amb sentit, però no sempre és així. L'ésser humà cerca un sentit a tot allò que veu, però no tot ho té. Quan es parla de procés, ens agrada pensar que tot té un perquè, que tot és obra d'una premeditació complexa; però, de vegades, les coses simplement passen i els artistes són capaços de veure'l i entendre'l.
Ponce s’interessa pel procès com allò cíclic, que es retroalimenta. On allò que fa temps vas trobar torna a aparèixer temps després, com si fos un leitmotiv que t’acompanya. La seva atenció es centra en aquells elements que prenen sentit quan la mirada es torna a topar amb ells o amb peces que es completen d'una manera màgica. Trobar un desenllaç en aquest procés que no acaba, que no és conclusiu, que planteja nous inicis. Un final obert que suposa el començament d’una nova història, on el protagonista diu: “Ara les possibilitats son infinites”.

La naturaleza de las cosas (Cap 1)
Amb Cris Bartual, l’Espai, Torrent, maig de 2022.

Herny David Thoreau deia que totes les coses bones són salvatges i lliures. A Thoreau li encantava passejar per la natura. Bé, dir que li encantava quedar curt. A Caminar arriba a dir que no podria conservar la salut i l'ànim sense dedicar-hi almenys quatre hores diàries a caminar. Molt probablement els artistes Cris Bartual i Miquel Ponce no necessiten caminar tant, no obstant la seva visió de la naturalesa quotidiana i la seva relació amb allò humà és igual de profunda que la d'aquest excèntric nord-americà.
Aquesta exposició constitueix un constant joc entre la relació d'allò artificial amb allò natural. Tracta de com depenem de la natura, sí, però també de com hi influïm, com l'afectem, com la conquistem i com ens reconquereix amb el temps. Un simplement pot veure La vida sense nosaltres i adonar-se que més enllà de la Presa Hoover, els residus radioactius i les bosses de plàstic, poca empremta permanent deixarem abans que les nostres estructures s'omplin de flors.
I de flors va l'assumpte, si més no al principi. De flors i d'imatges de flors, “això no és una pipa” es va dir als anys vint, “això no és una flor” podríem dir als anys vint. Igual que els humans intervenim a la natura i la natura en nosaltres, aquests artistes intervenen les imatges que creen, amb modificació rere modificació. De la flor silvestre a la imatge de la flor silvestre i d'aquesta a la imatge de la flor silvestre tractada, modificada, superposada i exposada en múltiples formats. Un blanc i negre amb enquadraments impossibles que podria ser obra de Maya Deren. Un joc de miralls en tota regla, un que ens desorienta i ens hipnotitza, però que també ens acosta estranyament al subjecte retratat.
De proximitat també en va l'assumpte, d'això i del llunyà i inabastable. Aquí els límits es desdibuixen, una pedra mundana, de les que veiem cada dia i que no parem atenció, es converteix en una roca lunar o fins i tot en un fragment del cinturó de Kuiper, mentre que estrelles a un googolplex de distància i de mida inimaginable semblen simples reflexos a l'aigua. El que és tàctil és tan present que sembla que puguem tocar el cosmos i banyar-nos a les constel·lacions. De fet banyar-nos no, però tocar el cinturó d'asteroides sí que podem gràcies a les constel·lacions de roques situades a terra, tan a prop de la nostra mà com llunyanes semblen; una realitat que roman amagada fins que un es fixa.

︎︎︎Text complet d’Albert Alcañiz

Las formas que emergen
PAM!PAM!21, Drassanes del Grau, València, febrer de 2022.

Las formas que emergen és un projecte que explora el mateix procés de creació i producció pictòrica. Aquest treball es construeix a partir d'aquells materials que es troben a l'espai de treball, que serveixen de punt de partida per a la producció d'aquest projecte, tenint com a motiu principal la idea de la resta generada pel mateix procés. En ell, la pintura es concep com un residu, com una marca o un signe que evidencia tant allò atzarós com allò premeditat, allò tàctil i allò físic, on la pintura estableix un joc formal a través dels seus propis elements constructius. l'obra s'entén com una cosa que evoluciona i muta, que es crea a partir del procés amb uns materials que encara conserven les empremtes del que van ser anteriorment, posant el focus, precisament, en aquests registres, esquerdes i marques que revelen aquelles formes que configuren l'obra. Aquest treball, a mode de joc i diàleg entre els diferents llenguatges, elabora una manera d'acostar-se a la producció artística a partir dels aspectes constructius i processuals, abordant qüestions com la imatge, lligada al fer i a la seua relació amb els materials des d´un punt de vista físic i experimental.

Un proceso, 2021

Aquesta publicació recull una sèrie d’idees, pensaments i obres que giren entorn
a una mateixa preocupació, el procés. En aquestes pàgines es recopilen
diferents obres produïdes al llarg del 2021 que han servit d’aproximació a aquest
tema, tot abordant-lo com quelcom complex i recurrent a l’hora de produir. El
resultat és un treball que mostra aquestes experiències sobre el procés des
d’allò tàctil, atzarós, intuïtiu i experimental.

Publicació autoeditada de 100 exemplars, impressió digital sobre paper Biotop
Offset reciclat + paper de vidre.

Desembre de 2021

Making-of
Novella Gallery Sagunt, València, setembre de 2021.

Como si es tractés del set de rodatge, en aquest cas, l’estudi és el lloc on
s’analitzen i recopilen aquells elements descartats que moltes vegades queden
fora de l’obra. ‘Making-of’ se centra en el mateix procés de treball pictòric on es
mostra com es creen les imatges sempre partint del procés i dels materials
generats i rebutjats. Sense cap guió escrit, les obres es van construint com a
través d’un cúmul de casualitats, de condicions i troballes que simplement
ocorren.

Un espacio de construcción
Galería Blanca Soto, Madrid, març de 2021.

Un espacio de construcción sorgeix d’entendre el format i els límits de l’obra com un condicionant a l’hora de configurar la imatge. A partir de diferents materials, molts derivats del procés, Miquel Ponce crea una sèrie de composicions que sorgeixen d’aquesta estructura del límit, configurada a partir de l’espai en què s’acota l’obra. Els treballs que ací es presenten aborden la pintura com quelcom que es desenvolupa en un espai concret, l’espai del paper o l’espai del llenç. Entre aquests límits és on té lloc aquesta construcció d’imatges, que s’articulen d’una manera estructural que mostren alhora les marques i les restes del procés de construcció. La sèrie de collages realitzats entre 2020 i 2021 mostra l’interés per treballar entorn a un sistema, que evidencia els aspectes materials i processuals. Tot treballant amb diferents elements com papers, papers de vidre o ceres, les obres prenen un caràcter físic i fins i tot tàctil, que s’acaba traslladant a uns altres formats.

Desprenderse
Casa de Velázquez, Madrid, novembre de 2020.


(...) Desprendre’s suposa ser conscients de la nostra fragilitat i vulnerabilitat com a éssers. És donar un pas al canvi, a allò nou, a allò incert en moltes ocasions. Parlem des del que coneixem, allò que ens ocorre i que ens envolta. La inestabilitat d’un moment donat i la fragilitat amb què veiem allò que succeeix al nostre voltant és probablement allò que ens fa construir a partir de les restes d’una acció passada o d’un esdeveniment llunyà. Desprendre’s és canviar d’estat. El fet constant de deixar de pertànyer com a conseqüència del canvi és allò que ens impulsa a na atracció per la matèria que certs despreniments deixen al seu pas. Quan fem referència a allò que es desprén, estem parlant en molts casos d'una resta, d'allò que queda entre les ruïnes d'un enderrocament o que s'oblida sedimentat i ens impedeix veure el conjunt del que va ser.

Hi ha una qualitat temporal als nostres treballs que vénen d'un moment, d'un cúmul de circumstàncies i factors sobre els quals intentem posar el focus d'atenció: aturar la mirada i veure aquestes qüestions temporals i pictòriques que ens envolten. Mirar cap a la resta com una resposta al nostre temps de producció continuada i d'estímuls constants; fixar-se en el mínim i residual dins un món d’atenció dispersa pot ser un acte de resistència.

La idea de despreniment posseeix la materialitat d’un temps precís, d’un cos que cau, que se separa i deixa de ser. Aquesta qualitat tangible d’allò temporal és el que ens atorga la sensibilitat per allunyar-nos del bidimensional i apropar-nos a una pintura que es planteja en moltes ocasions des dels seus materials. Una pintura que hi conté la petjada d’aquest despreniment i que mostra els signes d’un fet anterior.

Desprendre’s és perdre referències amb allò altre, és la forma de deixar alguna cosa i seguir. Seguir interpretant l’alteritat, tot alimentant-la i creant un teixit de la seua essència entre allò que queda, entre aquelles restes.

D’aquella pols
Museu de la Universitat d’Alacant, setembre de 2020.

D’aquella pols és un projecte que s’articula a partir d’aquells components que envolten la pintura, com son els seus elements constructius i els seus materials derivats del procés, tot partint de la idea de residu i resta com a eix vertebrador. Les obres s’originen d’aquells materials que arriben d’una acció passada o d’un esdeveniment que ja no hi és. La pintura es converteix en objecte físic, tot donant importància a la matèria que el compon, i deixa arrere la idea d’imatge pintada. El títol fa al·lusió a la transformació dels materials mitjançant el pas del temps, tot fent evident la transitorietat dels objectes que habiten a l’estudi, que acaben en moltes ocasions convertits en unes altres coses.

Lo que queda
L’espai, Torrent, maig de 2019.

Lo que queda fa al·lusió a tot allò que succeeix entre les quatre parets del seu estudi, allò que metafòricament parlant seria la seua pròpia ment. L’artista utilitza la pintura com a eixida cap a enlloc o més bé cap a un laberint. Aquest laberint està ple de preguntes i silencis, d’infinits principis i de fragments inacabats que ens transporten a diferents llocs.

En aquesta exposició Miquel Ponce ens mostra una sèrie de pintures abstractes, plenes de missatges ocults mitjançant textos illegibles. Les referències pictòriques que utilitza provenen principalment de l’espai urbà i de l’escriptura. Aquestes referències li serveixen per a investigar i profunditzar en alguns temes com allò ocult, l’erosió, l’atzar o el residu, tot permetent-li accedir a la pintura des d’una perspectiva diferent. Treballa a partir de materials com la pintura acrílica, l’aerosol i una altres processos que li permeten manipular la pintura de manera intuïtiva. Els diferents processos utilitzats en l’execució de les obres transformen la pintura en una imatge residual que parla tant del nostre temps com de si mateix.